Un problema universal

Parlar de la prostitució infantil, siga en Camboia, siga en el Niger, siga en qualsevol lloc del món, és vore la categoria dels governs mundials, perquè encara que algú, alguns vullguen fer fuïta sobre el tema, tots, tots tenim culpa de que en el segle XXI, hi hagin pertot arreu del nostre planeta milions de nens i de nenes, que pateixen, algún que altre abús sexual, que pateixen violacions, i aixó, no sol com he dit a l'inici és un problema universal, sinó que és un pecat que tots tenim dintre nostre directa o indirectament. Sempre he parlat de l'afer de la fam, he dit, millor he vullgut senyalar les vergonyes d'un món, el ric, el de nivells socials alts, els qui malbaraten els recursos de tots en benefici propi, els qui davant de les seves creences religioses pensen que amb una almoina al mes, o en el millor dels casos a la setmana, tenen el deure cumplit, sobre un altre món que viu en el mateix peró amb diferències tant grans que semblen mons distints, eixos que viuen sota minims, eixos que viuen fins i tot oblidats de la ma de Déu. Un món dolent, un món on no caldria haver nat, un món on els nens no saben ni riure, ni jugar, un món que no te res a envejar vers alló que ens diuen que és l'infern, un infern produït per aquells que tenen més, que menjen més, que malbaraten més, un món on les vergonyes, les nuesses desl qui deurien donar exemple, queden al descobert. Peró tornant al centre de la nostra denúncia, tornant sobre la prostitució infantil, d'alló que diu, l'esglèssia catòlica, que diu l'ONU, que diuen la majoria dels ONG, que diuen els governs corruptes, que diu eixa societat que es prepara per a plorar com una Magdalena davant de fets menys depravats, i en aquestos calla, callen tots, sol la veu d'uns quants, la veu d'una epistola, si d'una epistola com la meva, són les úniques que escridassen, que denúncien els fets. Perquè nens/nenes de 9, 10, 11 anys, tenen que servir com esclaus del poder occidental (no oblidem el turisme sexual), vergonyos com he dit a l'inici, per la callada que fan els governs corruptes que tenim, governs preocupats en tirar-se, en passar-se els plats bruts, d'aquest tema, i vergonyos per unes religions que fiquen el crit en el cel, com la islamista per quatre tonteries, i davant d'aquest crimen universal, callen, callen perque són gent de sentiments podrits, i endamunt, encara tenim que escoltar com pertots els països del món surt el crit de que les joventuts que s'apleguen en les colles terroristes, són propies d'un joventuts sens ideals de res, el que dic, el que itere, una societat farissaica, que parla molt, peró ho fa d'esquena al problema, i ho fa d'esquena, perquè de cara és trucaria la butxaca, i fins aquí, fins a traure les monedes d'argent, d'or, de la meva bossa, arriva la meva religiossitat. Fantasmas, sepulcros blanqueados, vivos sin espiritu, vivos ciegos de fundamentos en los cuales vivir, cuerpos bonitos por fuera y podridos por dentro, eso/aixó és el que pareguem tots, es pot dir en català, en castellà, en angles, peró el fonament serà sempre el mateix, i el pitjor de tot, és que demà el món continuarà igual, igual de farisseu. Joan Alfred Climent i Quiles. CASTELLÓ DE LA RIBERA

Amb la soga al coll

Enveges conformades i moviments disconformes del cap ens han portat davant d'una situació social prou delicada, ens han portat davant d'un mapa polític ple de múltiples contradiccions, ple d'aspavimientos consensuats. El món al revés com va dir Plutarc, la contrarevolució apoderant-se a poc a poc dels ressorts del poder com en el seu moment van efectuar els camises terroses a Alemanya, este és el resultat de les necieses heretades per vells i caducs programes socials d'una esquerra cada vegada més allunyada de la situació en la incipient democràcia espanyola. El PSOE ha de modernitzar-se, ha de posar-se al dia dia dels espanyols, no pot seguir pel camí de Sant Bernat, un dia roig i l'altre terrós, de res val que el seu cap visible actual, el sr. Sabater, tinga una visió de futur correcta, si les velles frontisses continuen adossades a les portes de la seua renovació i dels comunistes, pitjor t'ho compte, com a Sant Ferran sempre van entropessant, sí, entropessant en la mateixa pedra, la dels tòpics marginats per la pròpia història, la seua història. Ara, en ple segle XXI, que la dreta més reaccionària del conjunt dels països europeus aconseguisca connectar més i millor amb l'electorat espanyol, ha de fer-nos de pensar, de meditar la quantitat d'errors comesos en estos anys messiànics, no és possible que tot siga anotat en el seu merite, més crec que és a causa de demèrits de l'esquerra i sinó com mostra un botó, en el País Valencià el candidat a la Generalitat, el seu secretari general el sr. Pla després d'una decepcionant derrota a les mans de Camps (PP), encara pensa, parla d'aferrar-se a la butaca, dient que només els covards abandonen el barco, el sr. Pla pensa que els valencians som panolis, que estem en l'Àfrica subsahariana, el sr. Pla vol amagar els seus errors, la seua falta de carisma i la poca fe que li tenen els valencians, si ell fora mínimament correcte haguera deixat el càrrec el mateix dia de les eleccions, el mateix moment en el qual es palp, es va veure la seua aclaparador derrota. Bé podríem continuar aprofundint molt més en el tema, però crec que amb la mostra hem deixat bé a les clares que dirigents, que aprenents de dirigents tenim els votants de l'esquerra i que negre esdevenidor sinó es remeia ens espera. Joan Alfred Climent i Quiles.

Terme mitja

. Si els educands caminen en la vida per davant dels educadors quelcom falla, o bé els primers no necessiten als segons o tal vegada els segons hagen perdut el rumb de la seua faceta educativa i si volem ser més pessimistes que Tadeu, possiblement ens trobem davant d'un món al veus, d'un món cada vegada més qüestionat per les seues formalitats. En el món de la política, sobretot dins de l'estat espanyol podríem fer comparacions dubitatives dels servicis prestats al poble per part de tots aquells que es dediquen a este treball. Treball que comença i acaba dins d'un servici continuat a tots els ciutadans (espanyols en este cas), servici que busca la millora del conjunt, millora que es requerix en tota la seua pluralitat existent. Perquè bé, ací a Espanya no ocorre res d'això de cap manera, ni per equivocació com diria Sir Walther Ralheig, però no ocorre des de l'infinit dels temps (se'm ve a la memòria allò.- Danya de bon vassall si hi haguera bon senyor. Si, és cert, i ara més que mai eixa xicoteta però verídica frase, com a poble hem donat un bon exemple de civisme excepte xicotets contratemps d'algun reaccionari en el canvi polític dut a terme en el final de la dècada dels 70 del segle passat, exemple que els polítics de baixa alternació i tremolada conjectures estan portant a emprenyament, als fets em remet, als seus errors m'aferre, a les seues diatribes m'acull, qualsevol serviria, qualsevol serviria d'icona mal camuflat i això em produïx pesar continuat, em reproduïx part d'aquelles pors d'antany. Quan prendran en bo compte els seus errors infiltrats (senyors polítics) i donaran al poble el que és del poble, quan acabaren de cultivar eixos pudent pensaments que embrutixen el bon qualificatiu del poble espanyol, quan pensaran amb el cap raonat i no amb els peus deteriorats pels seus pèssims recorreguts.

El procés galopant del canvi

Sempre vaig dir que abans de morir vere la naturalesa canviada, que vere grans esdeveniments socials, que vere abaixar-se les verguenzas de l'home cap a llocs insospitats, que el rancor, que l'odi acabaran per imposar-se a la dignitat, que els bons mètodes deixaren de ser/existir i només primaren les obscenes voluntats d'aquells que posseïsquen el poder, que manipulen el poder, vere com el ramat seguirà al bon/al mal pastor (segons la sort que tinguem), ramat que només voldrà que li donen bons pastos, que li donen facilitats per a comprar-se el cotxe nou, la casa, o els menys afortunats el pc digital, no important-li que amb el pas del temps siguen (els que conformen el ramat) carn d'escorxador i és que com dic en l'enunciat, el procés del canvi galopa sense parar, galopa sense importar-li tot el que es deixa en el camí.
En estes últimes eleccions municipals he vist, he palpat fins on arriba la degradació de l'home, del mal concebut en el ser humà, he vist renàixer de les mateixes pedres, de les mateixes llambordes, enveges, misèries, tot allò que ol malament, tot allò que podrix la convivència, la possible convivència dels castellonencs i això no m'agrada, ni pel present, ni pel futur, si la democràcia ha resultat el lloc de fuga d'odis vells, mal concebem el sistema, si la democràcia és el punt de partida perquè les divisions de pensament facen germinar velles malalties del passat, pitjor encara i és que algú, potser més dels que degueren continuen ancorats en els vicis del passat, potser no entenguen que significa posar punt i a part en els mals anteriors, la qual cosa anara molt de negatiu porta/molt de reaccionari cova. Algú s'ha parat a pensar per un moment que el que necessita el poble és progrés, que progrés significa avançar mirant cap avant, avançar en totes les parcel·les on l'home es veu immers, en cultura, en economia, en aspectes socials, avançar respectant al conjunt o siga conviure amb els defectes, amb les virtuts de tots, supose que el que s'ha dit, allò que s'ha enumerat sonarà a conte xinés a molta gent, però és, serà un conte amb final tràgic sinó ho remeiem.