El final i el principi del seny

1. No és la primera vegada que he escrit sobre la manca de cultura que tenim els valencians per a que tot alló que diguem nostre, la cultura, la història, la llengua, estiga dintre dels paràmetres dignes que tothom d'altres cultures, històries, etc., manifesta/defensa obertament. Aquí en el nostre País Valencià, des de gairebe la seva fundación enllà la meitat del segle XIII, han sortit baralles torticeres entre els seus pobladors, que si la llengua castellana que portaven com a seva els aragonesos (ells perderen la seva propia 120 anys abans en favor de la castellana), o la llengua catalana que duien els catalans no sol de Catalunya, sinó de les Mallorques (nom antic de les avuí Illes Bal.lears), de l'Alguer, de la Catalunya Nord, uns i altres vullgueren imposar-se a la resta,questió que el rei en Jaume I, va saber inicialment aturar, donant a les zones d'influència el permís per a desenvolupar la cultura, i la parla dels nous pobladors, el castellá en les comarques més a prop d'Aragó, o siga les de l'nterior, i el català en les costaneres,(peró en mans de les institucions represantives del país, fou la llengua catalana la oficial a tots els efectes), hi ha que resaltar per vore el desenvolupament històric en el temps els percentatges d'aquells que seguiren les pautes de la cultura catalana (79,23%), i les de cultura castellana (20,77%). Aquesta proporció durà fins que la dinastia dels Transtamara s'instaura (per la mort sens descendència del rei Martí l'Humà) en el regne d'Aragó, llavors els següents reis anaren fent-li camí al castellà, començant d'una forma important sobretot en part de la noblessa catalana/valenciana, el que avuí denominem bilinguïsme, en la cort reial parlaven el castellà en els seus dominis ho feien en català/valencià. (O sigui el fenomen del bilinguïsme va naixer amb l'arrivada de Fernando de Antequera com a rei d'Aragó), forma aquesta que en el pas del temps arrelà sobremanera en aquells funcionaris que volien favors reials, peró no fou fins la derrota d'Almanssa amb la perdua dels furs quan el català, el valencià, pergue tot el valor que fins eixe moment tenia, tenia com a llengua d'un poble, fent els guanyadors d'Almanssa que el castellà ocupara llocs fins eixe instants impensables. Tots aquestos fets sumats a la manca d'una gramàtica, d'una sintàxis del nostre idioma, deixaren la cultura, la parla d'un poble, el nostre en estat molt lamentable, estat que fins l'arrivada de la democràcia ha anat si així es pot dir a pitjor, l'arrivada d'aquesta fou una llum d'esperança que per desgràcia (per culpa d'interessos de partits, per culpa d'una fallida base cultural), no arrivar a enlluernar el panorama valencià com els valencians de debó voliem. Aixó estem pagant-ho de moment, estem/hem caminat fins i tot cap enrere, tenim una administració en la generalitat,en el cap i casal que obvia la seva llengua, que obvia el 100% de la seva cultura, sol en els pobles la determinació d'un societat que no vol perdre la identitat, ni la dignitat de ser valencià manté la flama d'un país amb cultura, i llengua que li donen idiosincràcia, marcant aquesta diferències en altres nacionalitats que configuren l'actual estat espanyol.