L'aigua un problema internacional.
Mantenir picabaralles pels problemes que comporto el tenir/o no tenir suficient aigua en qualsevol territori determinat no ens ajuda a buscar/solucionar l'afer, i si del mateix fan penó els polítics per a guanyar-se l'escom enyorat, pitjor encara.
Pertot arreu del món, en uns llocs més que en altres, i tenint per creença que l'aigua era un be inesgotable, s'ha malbaratat en benifet d'uns pocs, i en perjudici d'uns molts, ara que la manca del preuat líquid augmenta en gairebe el 74% del planeta, ara s'adonen les administracións, la societat en general de la seva malversació, de la seva falta de previsió, l'hom espera fins l'últim moment per a canviar els desgavells d'anys, en messures contenció, quan el que reialment produeix aquest malbaratament, necessita messures de xoc.
De moment encara som a temps de reconduïr aquest desgavell, cas contrari i en 10 anys per davant el problema entrarà en una dinàmica negativa crònica, llavors i mirant que la saviessa de l'hom no arrivarà a transtocar/canviar en eixe espai de temps determinat la genètica humana, moriran anualment deshidratats un 5% de la població mundial, la fam per la perdua de recursos augmentarà un 12%, percentatge que anira sempre en direcció constant, afectant principalment gent gran, nadons, i als desfavorits socials.
En qualsevol llibre/manual de geogràfia física podem llegir que qualsevol espai natural potser ocupat per un determinat nombre de persones i animals, nombre que no deu tranpassar mai les lleis naturals del mateix, lleis que permeteixen viure en harmonia amb tot alló que l'envolta, cas contrari es produeix una degradació antinatural del sistema, degradació que malbarata la pròpia existència, degradació que per desgràcia està ocorrent en determinats llocs del món, com per exemple en el País Valencià.
Si!, en el nostre país estem a punt de transpassar
el punt crític, be d'aturar el desgavell ecològic existent, be d'entrar en la malaltia crònica abans esmentada, la del deteriorament continuat, i sens retorn. La natura en si absorbeix molts errors d'aquells que l'habiten, peró arriva un moment on la situació negativa abasta a ser irreversible, moment aquest sempre conrejat/creat per l'hom. En el País Valencià, hem en un espai de temps menut (40 anys) arrivat a triplicar en moltes comarques l'habitatge, fet al qual i de forma natural no podem fer front de moment en la manera adequada, si parlem que aquest increment ha dut la malformació de molts espais naturals (tenim un nombre de vivendes en el nostre litoral superior en un 90% al de gairebe la mitjana europea, vivendes que comporten equipacións d'aigua i llum, que la natura valenciana no pot per ella sol complir dintre del degut), hem triplicat en els últims 20 anys les zones de regadiu, amb el conseqüent esgotament de les aigües subterrànies. O siga, ens hem sortit de mare amb els condicionants naturals que teniem, amb l'agreujament de polititzar (per part de la nostra administració), els propis errors.
Culpar/ratllar d'insolidaris sol a tots aquells que no volen donar-nos el que nosaltres no hem sabut mantenir, és demagògic, totes les comunitats, tots els països del món tenen problemes, ajudar-los/nos donant excedents és/serà just, sempre que l'ajuda percebuda no es malbarate, i recordar sempre que l'ajuda deu ser reciproca, mai sol cap un costat.
L'exemple més aclaridor el tenim en la majoria de les ajudes enviades al denominat tercer món, ajudes que es perden dintre d'administracions corruptes/o en el millor dels casos feixugues, llavors a qui deu anar descarregat aquesta manqua de dignitat, contra el país/administració donant, o contra el país/administració receptor; personalment crec que deguem ficar en primer lloc fre a tot tipus d'especulació, especulació agrària/de la construcció, que sol ha donat dinners a la colla de sempre, en canvi deguem treballar vers un desenvolupament correcte, i continuat, correcte amb el medi ambient, i continuat dintre de les nostres possibilitats naturals/socials, sol així trobarem el progrés just, el progrés equitatiu amb tot el conjunt que conforma el nostre país. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.
Pertot arreu del món, en uns llocs més que en altres, i tenint per creença que l'aigua era un be inesgotable, s'ha malbaratat en benifet d'uns pocs, i en perjudici d'uns molts, ara que la manca del preuat líquid augmenta en gairebe el 74% del planeta, ara s'adonen les administracións, la societat en general de la seva malversació, de la seva falta de previsió, l'hom espera fins l'últim moment per a canviar els desgavells d'anys, en messures contenció, quan el que reialment produeix aquest malbaratament, necessita messures de xoc.
De moment encara som a temps de reconduïr aquest desgavell, cas contrari i en 10 anys per davant el problema entrarà en una dinàmica negativa crònica, llavors i mirant que la saviessa de l'hom no arrivarà a transtocar/canviar en eixe espai de temps determinat la genètica humana, moriran anualment deshidratats un 5% de la població mundial, la fam per la perdua de recursos augmentarà un 12%, percentatge que anira sempre en direcció constant, afectant principalment gent gran, nadons, i als desfavorits socials.
En qualsevol llibre/manual de geogràfia física podem llegir que qualsevol espai natural potser ocupat per un determinat nombre de persones i animals, nombre que no deu tranpassar mai les lleis naturals del mateix, lleis que permeteixen viure en harmonia amb tot alló que l'envolta, cas contrari es produeix una degradació antinatural del sistema, degradació que malbarata la pròpia existència, degradació que per desgràcia està ocorrent en determinats llocs del món, com per exemple en el País Valencià.
Si!, en el nostre país estem a punt de transpassar
el punt crític, be d'aturar el desgavell ecològic existent, be d'entrar en la malaltia crònica abans esmentada, la del deteriorament continuat, i sens retorn. La natura en si absorbeix molts errors d'aquells que l'habiten, peró arriva un moment on la situació negativa abasta a ser irreversible, moment aquest sempre conrejat/creat per l'hom. En el País Valencià, hem en un espai de temps menut (40 anys) arrivat a triplicar en moltes comarques l'habitatge, fet al qual i de forma natural no podem fer front de moment en la manera adequada, si parlem que aquest increment ha dut la malformació de molts espais naturals (tenim un nombre de vivendes en el nostre litoral superior en un 90% al de gairebe la mitjana europea, vivendes que comporten equipacións d'aigua i llum, que la natura valenciana no pot per ella sol complir dintre del degut), hem triplicat en els últims 20 anys les zones de regadiu, amb el conseqüent esgotament de les aigües subterrànies. O siga, ens hem sortit de mare amb els condicionants naturals que teniem, amb l'agreujament de polititzar (per part de la nostra administració), els propis errors.
Culpar/ratllar d'insolidaris sol a tots aquells que no volen donar-nos el que nosaltres no hem sabut mantenir, és demagògic, totes les comunitats, tots els països del món tenen problemes, ajudar-los/nos donant excedents és/serà just, sempre que l'ajuda percebuda no es malbarate, i recordar sempre que l'ajuda deu ser reciproca, mai sol cap un costat.
L'exemple més aclaridor el tenim en la majoria de les ajudes enviades al denominat tercer món, ajudes que es perden dintre d'administracions corruptes/o en el millor dels casos feixugues, llavors a qui deu anar descarregat aquesta manqua de dignitat, contra el país/administració donant, o contra el país/administració receptor; personalment crec que deguem ficar en primer lloc fre a tot tipus d'especulació, especulació agrària/de la construcció, que sol ha donat dinners a la colla de sempre, en canvi deguem treballar vers un desenvolupament correcte, i continuat, correcte amb el medi ambient, i continuat dintre de les nostres possibilitats naturals/socials, sol així trobarem el progrés just, el progrés equitatiu amb tot el conjunt que conforma el nostre país. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.
posted by Joan Alfred at 17:46
<< Home