De que ens queixem?

No hi ha cap lloc del planeta on ningú és queixe per quelcom, de vegades amb raonament inclós, de vegades per vici, la bassa questió és que no som d'acord en què vivim, i aixó em dóna a pensar en tot alló que hem fet (l'hom)al llarg de la història, hem buscat el benifet personal per damunt del col.lectiu, hem caminat per tantes sendes com pensaments pugueren haver, i el bo, o el dolent de la questió, segons ulls que puguem mirar-mirar-ho, és que ens hem perdut a mitat de trajectòria.Fiquem els exemples:
-Vull recordar que enllà finals de la dècada dels 70 del passat segle, quan alguns advenidizos mes preocupats d'omplir-se la bossa d'argent vaig aliar que d'altra cosa, ens van introduïr, els pesticides, fungicides, i altres verins, remarquant que eren la panacea, que eren la salvació del camperol, la realitat fou l'enverinament de tot el nostre terme, fou guanys d'alguns, en un temps determinat, i la perdüa total de molts per a sempre. Cal pensar sol per un moment les dosis d'abans en els del present, calç pensar el preu d'abans i els d'avuí en jorn, calç pensar que mentrestant el producte/els productes agrícoles han caminat econòmicament cap enrere, el dels productes esmentats s'ha multiplicat per 40, i aixó sol ens vol dir la mala fe d'aquells que promogueren eixes panacées.
Abans per a sortir del vaig poblar, enllà la dècada dels 40/segle XX, tenies que demanar/tenir un permís de la civil, de la policia, tant mateix o pitjor per a poder sortir d'Espanya, avuí tot sobra, o en el pitjor dels casos és una simpleria reglamentària, llavors que és queixen, si de què,i perqué, que en la dictadura franquista la manca de llibertat, la manca d'informació, el feia viure millor, mes vertical, si així fos perqué votaren si a la constitució de 1978, perqué no sabien el que feien (com ara tampoc), perqué sotàs com un ramat de corders dirigit per l'amo, i el gos de torn (porta'm per on vullgues mentrés em dons de menjar), i la dignitat, on és la dignitat, tant amagada està, tant fàcil és de vendré. Em sembla que la confussió d'alguns els ve de naixença, sobretot d'aquells que sol veuen els defectes del present, i enyoren el passat, aquell on la pena de mort feia que hagueren, no sol menys criminals en vida, com diuen, sinó menys veus en desacord amb la política franquista, que haguera menys llibertat.
Confussió i un adoctrinament farisaic en tots els seus gens, no és excussa vers el comportament social que demostren, atacar la democràcia, atacar el sistema actual de llibertats, aixó és acte terrorista 100%, seguisca fet de paraula, seguisca en violència.Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

Una polèmica errada d'inici

Quan les forces polítiques democràtiques pactaren el sistema p/social actual d'Espanya, pensaren més sobre el que deixaven enrere, que en el futur.
Són molts els meus escrits denunciant que a la incipient democràcia espanyola li queda una signatura pendent, pendent per a passar el curs com cal, de fet a nivell mitja, a nivell de ciudatà corrent, a l'inici, la majoria d'aquells que havien combregat més del normal en la dictadura, passaren/tingueren molta por, pensaven que tornava de nou el Front Popular a gestionar el país, pensaven en un temps de revenjes, un temps de violència, i per aixó tractaren de camuflar-se el més aviat possible dintre dels partits democràtics; de les seves cases, dels seus armaris desaparegueren tot alló que tenia el color/olor al franquisme, ara eren democràtes, els més democràtes, s'ajuntaven fins i tot en els radicals més esquerrans a les manifestacións demanant alló que sempre abans havien denegat, demanant amnistia i llibertat, que pantomina, quant de teatre, quanta por camuflada, i quanta vergonya consentida.
Peró amb el temps i sobretot després dels vuita anys de govern de l'ultradreta Aznar, el seu pensament, les seves formes s'han tornat més provocatives, més semblants als perdonavides dels barris baixos. El més dolent de tot si cal així dir-ho no està de moment en aquests nostàlgics de les pistoles, està en la pasivitat que la majoria social contempla permissiva aquest renaiximent de la bèstia, i és que a Espanya prompte s'oblida la història, prompte s'oblida que hem sigut terra on l'escurço social més verinós va conrejar serioses i profundes arrels, parle del feixisme i pense en tots aquells, en els mil.lers, en els milions de persones assessinades pertot arreu del món, i en el nostre país en particular, i tot per voler pensar diferent, per voler/tenir pensament propi, o és que algú pensa, quelquom ignorant té en el pensament d'haver-la (a la bèstia) el.liminat?, o quiàs haver-la educada en el camí democràtic?. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

L'aigua un problema internacional

Mantenir picabaralles pels problemes que comporto el tenir/o no tenir suficient aigua en qualsevol territori determinat no ens ajuda a buscar/solucionar l'afer, i si del mateix fan penó els polítics per a guanyar-se l'escom enyorat, pitjor encara.
Pertot arreu del món, en uns llocs més que en altres, i tenint per creença que l'aigua era un be inesgotable, s'ha malbaratat en benifet d'uns pocs, i en perjudici d'uns molts, ara que la manca del preuat líquid augmenta en gairebe el 74% del planeta, ara s'adonen les administracións, la societat en general de la seva malversació, de la seva falta de previsió, l'hom espera fins l'últim moment per a canviar els desgavells d'anys, en messures contenció, quan el que reialment produeix aquest malbaratament, necessita messures de xoc.
De moment encara som a temps de reconduïr aquest desgavell, cas contrari i en 10 anys per davant el problema entrarà en una dinàmica negativa crònica, llavors i mirant que la saviessa de l'hom no arrivarà a transtocar/canviar en eixe espai de temps determinat la genètica humana, moriran anualment deshidratats un 5% de la població mundial, la fam per la perdua de recursos augmentarà un 12%, percentatge que anira sempre en direcció constant, afectant principalment gent gran, nadons, i als desfavorits socials.
En qualsevol llibre/manual de geogràfia física podem llegir que qualsevol espai natural potser ocupat per un determinat nombre de persones i animals, nombre que no deu tranpassar mai les lleis naturals del mateix, lleis que permeteixen viure en harmonia amb tot alló que l'envolta, cas contrari es produeix una degradació antinatural del sistema, degradació que malbarata la pròpia existència, degradació que per desgràcia està ocorrent en determinats llocs del món, com per exemple en el País Valencià.
Si!, en el nostre país estem a punt de transpassare el punt crític, be d'aturar el desgavell ecològic existent, be d'entrar en la malaltia crònica abans esmentada, la del deteriorament continuat, i sens retorn. La natura en si absorbeix molts errors d'aquells que l'habiten, peró arriva un moment on la situació negativa abasta a ser irreversible, moment aquest sempre conrejat/creat per l'hom. En el País Valencià, hem en un espai de temps menut (40 anys) arrivat a triplicar en moltes comarques l'habitatge, fet al qual i de forma natural no podem fer front de moment en la manera adequada, si parlem que aquest increment ha dut la malformació de molts espais naturals (tenim un nombre de vivendes en el nostre litoral superior en un 90% al de gairebe la mitjana europea, vivendes que comporten equipacións d'aigua i llum, que la natura valenciana no pot per ella sol complir dintre del degut), hem triplicat en els últims 20 anys les zones de regadiu, amb el conseqüent esgotament de les aigües subterrànies. O siga, ens hem sortit de mare amb els condicionants naturals que teniem, amb l'agreujament de polititzar (per part de la nostra administració), els propis errors.
Culpar/ratllar d'insolidaris sol a tots aquells que no volen donar-nos el que nosaltres no hem sabut mantenir, és demagògic, totes les comunitats, tots els països del món tenen problemes, ajudar-los/nos donant excedents és/serà just, sempre que l'ajuda percebuda no es malbarate, i recordar sempre que l'ajuda deu ser reciproca, mai sol cap un costat.
L'exemple més aclaridor el tenim en la majoria de les ajudes enviades al denominat tercer món, ajudes que es perden dintre d'administracions corruptes/o en el millor dels casos feixugues, llavors a qui deu anar descarregat aquesta manqua de dignitat, contra el país/administració donant, o contra el país/administració receptor; personalment crec que deguem ficar en primer lloc fre a tot tipus d'especulació, especulació agrària/de la construcció, que sol ha donat dinners a la colla de sempre, en canvi deguem treballar vers un desenvolupament correcte, i continuat, correcte amb el medi ambient, i continuat dintre de les nostres possibilitats socials, sol així trobarem el progrés just, el progrés equitatiu amb tot el conjunt que conforma el nostre país. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.