Nacionalitats/cultures arrossegades.

Arrossegades per la força de les armes, arrossegades per interessos econòmics, arrossegades i valga la redundància per la incultura del poder establert.
Són moltes les civilissacions que han desparegut al llarg de la història, i moltes les injustícies que patiren, és hora que el món actual fassa examen de consciència sobre les barbaritats cometsses en el passat, ara que tothom sembla coneixer el medi ambient, que tothom vol salvar la fauna i la flora d'arreu tots el països, ara és el moment que treballe per a rescatar de l'oblid aquelles cultures masacràdes per la sinraò de la violència. Clar que perque es puga fer, perque s'adone el cas de netejar el passat històric que em refereixo, hi ha primer que netejar casa pròpia, i aquí de moment la consciència del poder establert encara no discerneix entre el be i el mal, les forçes ocultes, el poder en l'ombra no està per eixa tasca.
En el present hi han moltes cultures d'arreu del món que són espentades cap el precipici de l'oblid, i ho fan en contra de la voluntat de milions de persones, persones que ni tan sol són escoltades en els seus raonaments, i tot per que països ficticis no perden quota de poder, països fets a base d'accions violentes passades i presents, països que ignomiosament defenen la democràcia, la llibertat d'expressió,si, si democràcia, i llibertat d'expressió mentrestant fasses el que jo el diga, mentrestant no menyspreves el meu poder establert. Fina ironia emprada per aquells que sustenten en la ficció els seus fonaments socials, fina i minsa de sentiments, de dignitat per a poder-se sostenir. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

L'aigua un problema internacional.

Mantenir picabaralles pels problemes que comporto el tenir/o no tenir suficient aigua en qualsevol territori determinat no ens ajuda a buscar/solucionar l'afer, i si del mateix fan penó els polítics per a guanyar-se l'escom enyorat, pitjor encara.
Pertot arreu del món, en uns llocs més que en altres, i tenint per creença que l'aigua era un be inesgotable, s'ha malbaratat en benifet d'uns pocs, i en perjudici d'uns molts, ara que la manca del preuat líquid augmenta en gairebe el 74% del planeta, ara s'adonen les administracións, la societat en general de la seva malversació, de la seva falta de previsió, l'hom espera fins l'últim moment per a canviar els desgavells d'anys, en messures contenció, quan el que reialment produeix aquest malbaratament, necessita messures de xoc.
De moment encara som a temps de reconduïr aquest desgavell, cas contrari i en 10 anys per davant el problema entrarà en una dinàmica negativa crònica, llavors i mirant que la saviessa de l'hom no arrivarà a transtocar/canviar en eixe espai de temps determinat la genètica humana, moriran anualment deshidratats un 5% de la població mundial, la fam per la perdua de recursos augmentarà un 12%, percentatge que anira sempre en direcció constant, afectant principalment gent gran, nadons, i als desfavorits socials.
En qualsevol llibre/manual de geogràfia física podem llegir que qualsevol espai natural potser ocupat per un determinat nombre de persones i animals, nombre que no deu tranpassar mai les lleis naturals del mateix, lleis que permeteixen viure en harmonia amb tot alló que l'envolta, cas contrari es produeix una degradació antinatural del sistema, degradació que malbarata la pròpia existència, degradació que per desgràcia està ocorrent en determinats llocs del món, com per exemple en el País Valencià.
Si!, en el nostre país estem a punt de transpassar
el punt crític, be d'aturar el desgavell ecològic existent, be d'entrar en la malaltia crònica abans esmentada, la del deteriorament continuat, i sens retorn. La natura en si absorbeix molts errors d'aquells que l'habiten, peró arriva un moment on la situació negativa abasta a ser irreversible, moment aquest sempre conrejat/creat per l'hom. En el País Valencià, hem en un espai de temps menut (40 anys) arrivat a triplicar en moltes comarques l'habitatge, fet al qual i de forma natural no podem fer front de moment en la manera adequada, si parlem que aquest increment ha dut la malformació de molts espais naturals (tenim un nombre de vivendes en el nostre litoral superior en un 90% al de gairebe la mitjana europea, vivendes que comporten equipacións d'aigua i llum, que la natura valenciana no pot per ella sol complir dintre del degut), hem triplicat en els últims 20 anys les zones de regadiu, amb el conseqüent esgotament de les aigües subterrànies. O siga, ens hem sortit de mare amb els condicionants naturals que teniem, amb l'agreujament de polititzar (per part de la nostra administració), els propis errors.
Culpar/ratllar d'insolidaris sol a tots aquells que no volen donar-nos el que nosaltres no hem sabut mantenir, és demagògic, totes les comunitats, tots els països del món tenen problemes, ajudar-los/nos donant excedents és/serà just, sempre que l'ajuda percebuda no es malbarate, i recordar sempre que l'ajuda deu ser reciproca, mai sol cap un costat.
L'exemple més aclaridor el tenim en la majoria de les ajudes enviades al denominat tercer món, ajudes que es perden dintre d'administracions corruptes/o en el millor dels casos feixugues, llavors a qui deu anar descarregat aquesta manqua de dignitat, contra el país/administració donant, o contra el país/administració receptor; personalment crec que deguem ficar en primer lloc fre a tot tipus d'especulació, especulació agrària/de la construcció, que sol ha donat dinners a la colla de sempre, en canvi deguem treballar vers un desenvolupament correcte, i continuat, correcte amb el medi ambient, i continuat dintre de les nostres possibilitats naturals/socials, sol així trobarem el progrés just, el progrés equitatiu amb tot el conjunt que conforma el nostre país. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

L'adopció un negoci o una necessitat social?

Sempre he cregut que les adopcions eren la solució d'aquells nens que per un raonament o altre es trobaven orfes, i si les mateixes s'intenten de bona fe no sol continue creguent en les mateixes sinó que les recolçe des de la meva humil posició. Ara be hi ha que tenir molta cura en quines són, de quina manera ho fan, aquelles associacions, o les persones a nivell individual que ho intenten, el tema de l'adopcció és prou més delicat del que sembla.- Quants errors irreparables s'han fet en els nens?, més dels normals, i aixó que moltes vegades els errors han vingut de forma involuntària, peró l'emprenta en el nen/nena queda.
Pertant en el cas que ha motivat el meu escrit, el cas del Xad, on l'ong Arca de Zoe volia traure de forma poc ortodoxa més d'un centenar d'infants, sembla correcta l'actuació de l'administració xadiana. El que mire i em dona a tremolar és que si aquest tipus d'operació la han intentat altres vegades, i en altres llocs on les autoritats pertinents han sigut no sol més permessives, sinó més corruptes, Deu si do!, en quin món vivim, agafar l'adopcció de nens com un negoci, sol em quedava vore aixó, lamentable i pròpia de gent sens sentiments, sens dignitat, ni moral de cap tipus. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

De que ens queixem?

No hi ha cap lloc del planeta on ningú és queixe per quelcom, de vegades amb raonament inclós, de vegades per vici, la bassa questió és que no som d'acord en què vivim, i aixó em dóna a pensar en tot alló que hem fet (l'hom)al llarg de la història, hem buscat el benifet personal per damunt del col.lectiu, hem caminat per tantes sendes com pensaments pugueren haver, i el bo, o el dolent de la questió, segons ulls que puguem mirar-mirar-ho, és que ens hem perdut a mitat de trajectòria.Fiquem els exemples:
-Vull recordar que enllà finals de la dècada dels 70 del passat segle, quan alguns advenidizos mes preocupats d'omplir-se la bossa d'argent vaig aliar que d'altra cosa, ens van introduïr, els pesticides, fungicides, i altres verins, remarquant que eren la panacea, que eren la salvació del camperol, la realitat fou l'enverinament de tot el nostre terme, fou guanys d'alguns, en un temps determinat, i la perdüa total de molts per a sempre. Cal pensar sol per un moment les dosis d'abans en els del present, calç pensar el preu d'abans i els d'avuí en jorn, calç pensar que mentrestant el producte/els productes agrícoles han caminat econòmicament cap enrere, el dels productes esmentats s'ha multiplicat per 40, i aixó sol ens vol dir la mala fe d'aquells que promogueren eixes panacées.
Abans per a sortir del vaig poblar, enllà la dècada dels 40/segle XX, tenies que demanar/tenir un permís de la civil, de la policia, tant mateix o pitjor per a poder sortir d'Espanya, avuí tot sobra, o en el pitjor dels casos és una simpleria reglamentària, llavors que és queixen, si de què,i perqué, que en la dictadura franquista la manca de llibertat, la manca d'informació, el feia viure millor, mes vertical, si així fos perqué votaren si a la constitució de 1978, perqué no sabien el que feien (com ara tampoc), perqué sotàs com un ramat de corders dirigit per l'amo, i el gos de torn (porta'm per on vullgues mentrés em dons de menjar), i la dignitat, on és la dignitat, tant amagada està, tant fàcil és de vendré. Em sembla que la confussió d'alguns els ve de naixença, sobretot d'aquells que sol veuen els defectes del present, i enyoren el passat, aquell on la pena de mort feia que hagueren, no sol menys criminals en vida, com diuen, sinó menys veus en desacord amb la política franquista, que haguera menys llibertat.
Confussió i un adoctrinament farisaic en tots els seus gens, no és excussa vers el comportament social que demostren, atacar la democràcia, atacar el sistema actual de llibertats, aixó és acte terrorista 100%, seguisca fet de paraula, seguisca en violència.Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

Una polèmica errada d'inici

Quan les forces polítiques democràtiques pactaren el sistema p/social actual d'Espanya, pensaren més sobre el que deixaven enrere, que en el futur.
Són molts els meus escrits denunciant que a la incipient democràcia espanyola li queda una signatura pendent, pendent per a passar el curs com cal, de fet a nivell mitja, a nivell de ciudatà corrent, a l'inici, la majoria d'aquells que havien combregat més del normal en la dictadura, passaren/tingueren molta por, pensaven que tornava de nou el Front Popular a gestionar el país, pensaven en un temps de revenjes, un temps de violència, i per aixó tractaren de camuflar-se el més aviat possible dintre dels partits democràtics; de les seves cases, dels seus armaris desaparegueren tot alló que tenia el color/olor al franquisme, ara eren democràtes, els més democràtes, s'ajuntaven fins i tot en els radicals més esquerrans a les manifestacións demanant alló que sempre abans havien denegat, demanant amnistia i llibertat, que pantomina, quant de teatre, quanta por camuflada, i quanta vergonya consentida.
Peró amb el temps i sobretot després dels vuita anys de govern de l'ultradreta Aznar, el seu pensament, les seves formes s'han tornat més provocatives, més semblants als perdonavides dels barris baixos. El més dolent de tot si cal així dir-ho no està de moment en aquests nostàlgics de les pistoles, està en la pasivitat que la majoria social contempla permissiva aquest renaiximent de la bèstia, i és que a Espanya prompte s'oblida la història, prompte s'oblida que hem sigut terra on l'escurço social més verinós va conrejar serioses i profundes arrels, parle del feixisme i pense en tots aquells, en els mil.lers, en els milions de persones assessinades pertot arreu del món, i en el nostre país en particular, i tot per voler pensar diferent, per voler/tenir pensament propi, o és que algú pensa, quelquom ignorant té en el pensament d'haver-la (a la bèstia) el.liminat?, o quiàs haver-la educada en el camí democràtic?. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

L'aigua un problema internacional

Mantenir picabaralles pels problemes que comporto el tenir/o no tenir suficient aigua en qualsevol territori determinat no ens ajuda a buscar/solucionar l'afer, i si del mateix fan penó els polítics per a guanyar-se l'escom enyorat, pitjor encara.
Pertot arreu del món, en uns llocs més que en altres, i tenint per creença que l'aigua era un be inesgotable, s'ha malbaratat en benifet d'uns pocs, i en perjudici d'uns molts, ara que la manca del preuat líquid augmenta en gairebe el 74% del planeta, ara s'adonen les administracións, la societat en general de la seva malversació, de la seva falta de previsió, l'hom espera fins l'últim moment per a canviar els desgavells d'anys, en messures contenció, quan el que reialment produeix aquest malbaratament, necessita messures de xoc.
De moment encara som a temps de reconduïr aquest desgavell, cas contrari i en 10 anys per davant el problema entrarà en una dinàmica negativa crònica, llavors i mirant que la saviessa de l'hom no arrivarà a transtocar/canviar en eixe espai de temps determinat la genètica humana, moriran anualment deshidratats un 5% de la població mundial, la fam per la perdua de recursos augmentarà un 12%, percentatge que anira sempre en direcció constant, afectant principalment gent gran, nadons, i als desfavorits socials.
En qualsevol llibre/manual de geogràfia física podem llegir que qualsevol espai natural potser ocupat per un determinat nombre de persones i animals, nombre que no deu tranpassar mai les lleis naturals del mateix, lleis que permeteixen viure en harmonia amb tot alló que l'envolta, cas contrari es produeix una degradació antinatural del sistema, degradació que malbarata la pròpia existència, degradació que per desgràcia està ocorrent en determinats llocs del món, com per exemple en el País Valencià.
Si!, en el nostre país estem a punt de transpassare el punt crític, be d'aturar el desgavell ecològic existent, be d'entrar en la malaltia crònica abans esmentada, la del deteriorament continuat, i sens retorn. La natura en si absorbeix molts errors d'aquells que l'habiten, peró arriva un moment on la situació negativa abasta a ser irreversible, moment aquest sempre conrejat/creat per l'hom. En el País Valencià, hem en un espai de temps menut (40 anys) arrivat a triplicar en moltes comarques l'habitatge, fet al qual i de forma natural no podem fer front de moment en la manera adequada, si parlem que aquest increment ha dut la malformació de molts espais naturals (tenim un nombre de vivendes en el nostre litoral superior en un 90% al de gairebe la mitjana europea, vivendes que comporten equipacións d'aigua i llum, que la natura valenciana no pot per ella sol complir dintre del degut), hem triplicat en els últims 20 anys les zones de regadiu, amb el conseqüent esgotament de les aigües subterrànies. O siga, ens hem sortit de mare amb els condicionants naturals que teniem, amb l'agreujament de polititzar (per part de la nostra administració), els propis errors.
Culpar/ratllar d'insolidaris sol a tots aquells que no volen donar-nos el que nosaltres no hem sabut mantenir, és demagògic, totes les comunitats, tots els països del món tenen problemes, ajudar-los/nos donant excedents és/serà just, sempre que l'ajuda percebuda no es malbarate, i recordar sempre que l'ajuda deu ser reciproca, mai sol cap un costat.
L'exemple més aclaridor el tenim en la majoria de les ajudes enviades al denominat tercer món, ajudes que es perden dintre d'administracions corruptes/o en el millor dels casos feixugues, llavors a qui deu anar descarregat aquesta manqua de dignitat, contra el país/administració donant, o contra el país/administració receptor; personalment crec que deguem ficar en primer lloc fre a tot tipus d'especulació, especulació agrària/de la construcció, que sol ha donat dinners a la colla de sempre, en canvi deguem treballar vers un desenvolupament correcte, i continuat, correcte amb el medi ambient, i continuat dintre de les nostres possibilitats socials, sol així trobarem el progrés just, el progrés equitatiu amb tot el conjunt que conforma el nostre país. Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

El perquè d'una llengua?

Moltes vegades davant d'aquest tema tan del.licat he fet la següent pregunta. Quan a través de la història apareix documentat el valencià com a llengua pròpia?, potser alguna fulla dels 5 volums Història del País Valencià(2890 aproximadament), escrits per Salvador Albiñana, Manuel Ardit,Joaquiín Bérchez entre altres més, hagi quedat fora de la meva visió, peró en les restants no hi ha cap escrit sobre que la nostra llengua siga diferent a la catalana, que siga altre idioma. El sr. Francesc Mira deuria estar assabentat que qualsevol parlar del món patix variacions en algun del seus mots segóns estem en l'est, nord, oest o sud d'un país, variació que de vegades ve en consonància a la proximitat d'altra nació, d'altra parla, i si mirem que fins 75 anys enrere no teniem unes normes gramaticals com cal davant d'un idioma, (les normes del 32 reatlizades en Castelló de la Plana), és molt fàcil una desviació de la llengua en més d'un mot, questió aquesta que no deu donar peu a tractar el català i el valencià com a llengues direrents De tota mena, i si mirem el fet històric, el fet de quina fou la nostra parla enllà meitat del segle XIII, i el perqué de la mateixa tindrem que qualsevol intent de donar-li a la parla dels valencians la categoria d'idioma, i que la mateixa siga diferent al català, és un secionisme de la branca principal, és preguntar-se i de quina manera que fou primer l'ou o la gallina.

Por un mundo nuevo y limpio

Por un mundo nuevo, por un mundo alejado de las viejas enfermedades, alejado de mínimas verguenzas sociales, las mismas que han servido para frenar su evolución a través de muchos espacios en su historia.
Luchare con todas mis fuerzas mientras me quede un halito de vida, lo hare para devolver la dignidad perdida, para sanar los genes manipulados a través de los tiempos, manipulación que ha permitido a los fariseos de siempre, los de nacimiento, convertir al ser humano en una piltrafa al servicio del poder, han sabido lavar el cerebro y lo han hecho a conciencia, solamente con mirar el comportamiento de las masas delante los gorgoritos del amo de turno, es más que suficiente para entender el aborgatamiento al que han llegado. En España sin ir más lejos son muchos los que han olvidado las mentiras del anterior presidente del gobierno, las mentiras del sr. Aznar, han olvidado que en las mismas y por las mismas mucha gente perdió su vida, han olvidado la pantomina que representó junto a Bush y Blair, han olvidado la infamia que hizó con su gobierno después del triste atentado del 11M enla estación de Atocha, culpando del mismo a la banda ETA (por intereses electorales del PP), aún a sabiendas de que la autoría de la masacre indicaba claramente a Al Qaeda, infamia que quería ocultar la venganza de los fanáticos árabes por la entrada de nuestro país en la guerra de Irak Y del Prestige, que pronto olvidamos una de las mayores catastrofes medio-ambientales en nuestro litoral, concretamente en la costa gallega, todo por la incompetencia de unos mandos intermedios y sus jefes (Aznar y su gobierno), por no decir de la lentitud de las autoridades gallegas con su jefe (Fraga) al frente y luego cuando miles de españoles hacen gratis/otros fueron pagados es verdad, la labor que no hicieron los incompetentes/los lentos, el pueblo gallego haciendo honor a su más que mancillada dignidad, va y vota mayoritaramente a la derecha otra vez, ver para creer, una buena fotografía sería la de gente joven y progresista española limpiando el culo de los gallegos y estos limpiandoselo a los reaccionarios del PP, seguro que hubiera ganado el Pulitzer. Semejará dura esta opinión, este ejemplo, pero por suerte para mi y desgracia a los que lo interpretaron, es verdad, ni quito ni pongo rey, solo cuento el que paso, cuento una de las muchas cosas que sucedieron durante el gobierno del PP en España, cosas que han ido rebajando la dignidad de los españoles, sino de todos al menos de unos muchos seguro, muestra de ello nos viene dada en la forma de hacer oposición al gobierno actual del sr. Rajoy, nos viene dada en el cargo que ocupan, por una parte en las FAES, el expresidente Aznar, por otra en la dirección de la oposición, el sr. Acebes, dos de los personajes que coincidieron en tratar de engañar al pueblo español, uno como sabemos como presidente, el otro como ministro del interior, algún día cuando la izquierda española pierda los miedos latentes/patentes de siempre y se atreva a colocar las cosas en su sitio, al menos historicamente hablando, porque en lo jurídico seguro que nunca llegará el caso, sabremos que calidad/cantitad de veneno ha llegado a destilar la derecha en los primeros 25 años de democracia y digo veneno por indicar su fobia a todo aquello que realza el sistema político de las libertades que tenemos los españoles por voluntad propia. Sin ir más lejos y sin que sirva de precedente ajustado al 100%, pero que lo busca, hay una similitud en las palabras de los dirigentes españoles escorados a la derecha (PP) y la de muchos capitostes nazis antes de tomar el poder en la Alemania de principios de los años 30 (1930/31, etc), en todos ellos la palabra democracia era un deber pronunciarla cada dos por tres, en mitines, en medios de información, etc.,cuando tomaron el poder, cuando los nazis fueron los dueños de los resortes del poder, dicha palabra nunca fué pronunciada por ningún nazi, fué proscrita de su diccionario, si en España no se da el caso como en la Republica de Weimar(así era reconocida Alemania), es porque las circunstancias sociales no son las mismas, es porque las perdidas económicas nos llevarían a la bancarrota y el capital no lo permitiría, sino que nadie dude que trás la piel del cordero con la que quieren vestirse/pasar desapercibidos se encuentran la del lobo, la del mismo lobo sediento de sangre que sus hermanos/congeneres del 36.
Pd. Quiero dejar claro que todos los miembros del PP, no son/estan disfrazados, los hay que son demócratas, pero la mayoría son defensores/sueñan con un nuevo Franco, con un nuevo matarife que les desbroze el camino, aunque el mismo se riegue con la sangre de miles de inocentes, como en el 36.

El final i el principi del seny

1. No és la primera vegada que he escrit sobre la manca de cultura que tenim els valencians per a que tot alló que diguem nostre, la cultura, la història, la llengua, estiga dintre dels paràmetres dignes que tothom d'altres cultures, històries, etc., manifesta/defensa obertament. Aquí en el nostre País Valencià, des de gairebe la seva fundación enllà la meitat del segle XIII, han sortit baralles torticeres entre els seus pobladors, que si la llengua castellana que portaven com a seva els aragonesos (ells perderen la seva propia 120 anys abans en favor de la castellana), o la llengua catalana que duien els catalans no sol de Catalunya, sinó de les Mallorques (nom antic de les avuí Illes Bal.lears), de l'Alguer, de la Catalunya Nord, uns i altres vullgueren imposar-se a la resta,questió que el rei en Jaume I, va saber inicialment aturar, donant a les zones d'influència el permís per a desenvolupar la cultura, i la parla dels nous pobladors, el castellá en les comarques més a prop d'Aragó, o siga les de l'nterior, i el català en les costaneres,(peró en mans de les institucions represantives del país, fou la llengua catalana la oficial a tots els efectes), hi ha que resaltar per vore el desenvolupament històric en el temps els percentatges d'aquells que seguiren les pautes de la cultura catalana (79,23%), i les de cultura castellana (20,77%). Aquesta proporció durà fins que la dinastia dels Transtamara s'instaura (per la mort sens descendència del rei Martí l'Humà) en el regne d'Aragó, llavors els següents reis anaren fent-li camí al castellà, començant d'una forma important sobretot en part de la noblessa catalana/valenciana, el que avuí denominem bilinguïsme, en la cort reial parlaven el castellà en els seus dominis ho feien en català/valencià. (O sigui el fenomen del bilinguïsme va naixer amb l'arrivada de Fernando de Antequera com a rei d'Aragó), forma aquesta que en el pas del temps arrelà sobremanera en aquells funcionaris que volien favors reials, peró no fou fins la derrota d'Almanssa amb la perdua dels furs quan el català, el valencià, pergue tot el valor que fins eixe moment tenia, tenia com a llengua d'un poble, fent els guanyadors d'Almanssa que el castellà ocupara llocs fins eixe instants impensables. Tots aquestos fets sumats a la manca d'una gramàtica, d'una sintàxis del nostre idioma, deixaren la cultura, la parla d'un poble, el nostre en estat molt lamentable, estat que fins l'arrivada de la democràcia ha anat si així es pot dir a pitjor, l'arrivada d'aquesta fou una llum d'esperança que per desgràcia (per culpa d'interessos de partits, per culpa d'una fallida base cultural), no arrivar a enlluernar el panorama valencià com els valencians de debó voliem. Aixó estem pagant-ho de moment, estem/hem caminat fins i tot cap enrere, tenim una administració en la generalitat,en el cap i casal que obvia la seva llengua, que obvia el 100% de la seva cultura, sol en els pobles la determinació d'un societat que no vol perdre la identitat, ni la dignitat de ser valencià manté la flama d'un país amb cultura, i llengua que li donen idiosincràcia, marcant aquesta diferències en altres nacionalitats que configuren l'actual estat espanyol.

La violència domèstica contínua trencant motles

La mort de persones a les mans dels seus semblants mai té excusa per als autors, només la ignorància no exempta d'una més que preocupant educació moral concep buscar descàrrec en els mateixos. Des de 1997 hi ha una mandat/normativa de la UE, per a arreplegar les estadístiques d'estos fets (violència de gènere) en els diferents estats membres, hospitals, comissàries i jutjats han de col·laborar estretament en la mateixa a fi de poder elaborar una llei comuna per a parar la dita violència.
Açò ens dóna hi ha entendre que la UE veu en la violència de genere un perill potencial enorme per al desenvolupament normal de la seua societat, falta només que els estats membres col·laboren com cal per a la seua eradicació. A Espanya tals actes violents omplin contínuament els diferents mitjans informatius, és rar el mes en què no hagen diversos successos de dita índole i com he dit en altres comentaris sobre el cas, quelcom falla, quelcom molt important, fallen les mesures dutes a terme per l'administració, començant per la tan polèmica llei d'allunyament, llei que generalment es boten tots els maltratadores, cal ser més contundents amb estos malalts de convinencia, cal educar els xiquets/es des de la igualtat per a evitar el posterior deteriorament, evitar el pensament dominant del mascle sobre la femella, eliminant les barreres fictícies, les barreres reaccionàries que tan miserable fruit ens estan deixant veure, cal posar i per llei en pràctica la igualtat dels sexes a l'hora de buscar treball, de cobrar un sou, de tindre una pensió, elevar les responsabilitats econòmiques dels transgressors, llevar-los la pàtria potestat indefinidament dels seus fills (si n'hi haguera) i augmentar el temps de confinament amb el fi únic de convertir-ho en un ser normal. Per això l'administració espanyola ha de donar exemple, un exemple contundent, no es pot dormir en els llorers mentres potencials assassins caminen pel carrer recolzat per una lleis no ajustades al mal social que produïxen, la vida d'una persona i el bon funcionament d'una família necessita majors esforços, fem-ho hui i no esperem a demà, pel be general, pel nostre propi bé.

Una vetlada inolvidable

L'intercanvi de bandes juvenils a càrrec de la Unió Musical d'Albalat dels Sorells i la Lira Castellonera de Castelló de la Ribera, amb el concert enunciat en la plaça de l'Olm, va anar com sempre un esdeveniment sociocultural important, la plaça va presentar un ple total i els músic d'una/altra banda van ser/van estar impressionants. Algú, crec que va ser el director de la Lira Castellonera, va demanar al públic comprensió perquè la banda local havia tingut molts canvis, havien 12/13 xiquets/xiquetes entre els 10/11/12 anys que per primera vegada actuaven en un concert davant del públic, al meu modest entendre eixos músics infantils, millor dit el conjunt de la banda juvenil, no se li noten els canvis, se'n van boníssims músics i entren millors, gràcies Raul, gràcies als diversos professors de la Societat Musical, gràcies a tots en general, amb vosaltres i la sang musical dels nostres educands, la música, la Lira Castellonenca, està servida per molts anys. De la banda d'Albalat de la Ribera, indicar que vaig tindre la sort de presenciar amb 18 anys recent complits, l'agermanament d'ambdós pobles, d'ambdós bandes i reconéixer-los els seus molts i grans èxits musicals, en definitiva per a la meua va anar una nit de records i de bones audició.
No vull acabar sense felicitar a tots els components del cor, del ballet i dels que fan possible que uns xiquets/etes ens delecten, ens facen passar una bona vetlada estiuenca, tant de bo es repetira actes com este.